4.1 La campanya de les Cent Flors
Un del programes més reconeguts es el programa anomenat La campanya de les Cent flors en la qual l’objectiu d’aquesta, era fomentar la crítica per part de la població a fi de rectificar els errors i promoure reformes de caràcter institucional. Aquest moviment es va dur a terme l’any 1957.
Xina era conscient que després del triomf dels comunistes, (amb la fugida a l'estranger d'intel·lectuals, científics i tècnics), el desenvolupament del país es veuria molt perjudicat. La dependència de la URSS es notava. Doncs, guanyar-se els intel·lectuals i científics per la qual cosa es feia necessari . Els salaris s'incrementen i augmenten les condicions de vida. Les Cents Flors era una vàlvula de seguretat davant una possible pressió popular. Les crítiques comencen a multiplicar-se i a fer-se cada cop més intenses, aquesta campanya va acabar de manera abrupta (malament).
L’any següent 1958 es va començar el nou pla moviment anti-dretà .Una nova estratègia, Gran Salt Endavant, un pla econòmic presentat com a alternativa al model soviètic, que es basava en gran part en el desenvolupament de la indústria pesant. Sota aquest model, l'agricultura va ser col·lectivitat i es va promoure la indústria a escala. El qual va fallar per considerar que podrien accelerar el creixement econòmic establint metes irreals . Donant així al poble un moviment Revolucionari cultural.
4.2 La Revolució cultural
Després del fracàs estrepitós de La campanya de les Cent Flors, Mao no va tindre més remei que amagar-se durant un temps. 1966 va començar una altra campanya, el Moviment revolucionari cultural del proletariat.
El partit polític de Pequín, tenia idees molt contradictòries a les de Mao però tot i haver marxat del seu càrrec seguia tenint el reconeixement com a màxim ideòleg del règim i les crítiques a l'equip del govern municipal de Pequín es fonamentaven en l'obediència estricta a la ideologia de Mao, pel que resultaven difícils de contrarestar davant l'opinió dels quadres del partit. Els atacs van tenir l'èxit esperat i, el 30 de desembre de 1965, Wu Han (alcalde de Pequín) reconeixia públicament el seu error, i mai tornava a la seva presidència.
La Revolució Cultural va cercar impulsar el camí cap al socialisme, i denunciar els qui s'oposaven al mateix. Per a això van adoptar mesures de tot tipus. Va enfortir el culte a la personalitat del líder (Mao Zedong)i el Partit Comunista va recuperar l’autoritat.
Les conseqüències de la revolució cultural :
Va tenir com víctimes la classe intel·lectual i dirigent del país. Les acusacions generalitzades d’activitats contrarevolucionàries" van dur a una paralització del desenvolupament tecnològic i educatiu del país.
va afectar també a la religió tradicional xinesa i al sistema d'escriptura. Pel que fa a la religió, la major part dels temples budistes i daoistes van ser tancats. L’ esperit revolucionari, es van embarcar en una campanya de destrucció d'obres d'art, llibres, temples i edificis antics.
El 1969, es va celebrar l'IX Congrés Nacional del Partit Comunista de Xina, en el qual Mao va anunciar que la Revolució Cultural havia acabat, però historiadors consideren que la Revolució cultural no acaba fins la mort de Mao.
4.3 La Xina després de Mao Zedong
Mao Zedong mort un 9 de setembre de 1976. On va deixar una Xina amb unes bones relacions exteriors ( com exemple l’ingrés a la ONU - 1971).
Xina després de la mort de Mao va quedar governada per Hua Guofeng. On als anys 80 va iniciar un procés de revisió del llegat de Mao. No es van canviar les ideologies fonamentals del règim però si que van canviar les idees en quan parlem a economia. Van impulsar el sector agrícola i la industria ràpida i lleugera, pretenien millorar les condicions de vida. Amés a més van fer una obertura de cap a l’estranger que va permetre fer créixer el PNB del país i col·locar multinacionals en el seu territori.
4.4 Primavera de Pequín
Malgrat el gran abans econòmic, la política no va ser igual. Amb les ideologies de l’antic règim de Mao, les contradiccions van aflorar el 1986. Milers d’estudiants universitaris van demanar una democratització del règim. Aquest moviment el va anomenar la primavera de Pequín, on el públic li va ser permès criticar al govern. La majoria de critiques estaves basades en el partit polític en la Revolució Cultural.
La primavera de Pequín va durar set setmanes, fins una nit de juny ( tres i quatre de juny). En la qual l’exercit xinès va reprimir violentament a tots els públics a la plaça de Tiananmen. El poble volia una democràcia, imitant la “Perestroika” de Gorbatxov, amb ideologies occidentals. La primavera de Pequín va finalitzar quan és va començar a criticar al líders i el sistema del partit comunista a més a més del seu govern. No es sap quants morts hi va haver, es calcula que entre 1.700 i 2000 a més dels ferits. L’exercit carregava contra tot amb tot tipus d’armaments, fins hi tot tancs i metralladores.
